Tastet d'aus

Això de l'aventura sideral fa respecte, intimida... però com tot a la punyetera vida t'hi acabes acostumant... Tampoc no t'ho posen tan complicat.

Per començar i de manera breu, doncs el temps és or, diuen, parlaré d'una de les dèries que em persegueixen des que una amiga, una molt bona amiga, em va portar fa anys als Aiguamolls de l'Empordà i allà vaig quedar-me garratibat i esmaperdut amorrat a uns prismàtics tot observant uns éssers alats gairebé idíl·lics que feien la seva encalçant granotes i insectes, o bé surant a les aigües estancades i tranquil·les dels aiguamoixos del Cortalet. Hi ha molt a dir sobre el tema, i de ben segur que aniran sorgint al llarg d'altres escrits alguns d'aquests éssers elegants i eteris, amb el seu vol controlat i sinuós. Només remarcar que aquesta dèria continua i després de visitar molts altres cops els Aiguamolls sempre que he pogut he visitat altres parcs naturals... Queda molt encara per descobrir i confio que el destí i alguna bona companyia em duguin a altres indrets llunyans, mancats de brogits, fresses, presses, interessos i picabaralles estèrils... Ja ens entenem: la natura em tira i, tot i ser de poble, quanta menys gent, millor. Solitari, insociable, misantrop, somiatruites? No diré pas un no rotund.

El benvolgut corbmarí gros