Una altra de les dèries, no podia ser d'altra manera, és la música... Jazz-rock, rock simfònic, cantautors, chanson francesa... Intèrprets? Brel, Django Reinhardt, Marcel Dadi, Billy Joel, Gino Vanelli, Spyro Gyra, Frank Gambale, Larry Carlton, Stevie Wonder, Pedro Guerra, Serrat i Llach, Steely Dan, Jeff Beck... i un llarg etcètera, clar... Digueu-ne gustos desfasats o fora de temps, poc actualitzats... però queda tant per revisar de les millors èpoques de l'eclosió de la música popular... Estils eclèctics, però no mancats de qualitat i bon gust... Tant de bo no es perdessin mai els principis de la saviesa, de l'elegància, del saber estar i no deixar-nos ofuscar per les intuïcions més anodines.
Acompanyants virtuals, però fidels, d'escenes d'una 'gran bouffe', de 'nits de setí blanc' i nits de bohèmia, d'escenes de valquíries redimint els herois caiguts...
Només un petit tast entre els molts intèrprets que, com aquells herois caiguts, sembren llavors de bons propòsits, de sentiments a flor de pell, de millors auguris per a la soferta concurrència... Perquè, val més una bona peça que mil paraules, això sempre serà així:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada