He estat uns dies fotut de les cervicals –estrés, m'han dit l'osteòpata i la fisio–, però el caparró no m'ha deixat de barrinar i, això sí, he escrit mails i xats al facebook... en fi, el que ara es porta, que cal fer públics el dietari personal i les inquietuds que ens abasseguen a diari... malauradament cada cop més... Sense més preàmbuls estèrils i que sonen a justificacions injustificables, aquí queda una d'aquestes esmentades reflexions, que no havia fet pública a cap xarxa i que suposo que de manera inconscient devia reservar en exclusicva per al blog... Aquí va, i que qui l'entengui, que l'entomi i, si té amígdales, que respongui... que ja tocaria... Diu així:
"Quan l’inevitable batec del pèndul del rellotge de paret de
l’existència ens va marcant el pas de les hores i els dies i els anys,
encalçant-nos i recordant-nos que ja no som tan joves, hi ha moments on sentim
la tirania de manera punyent i implacable del pas del temps, com una llosa
enorme que ens assetja cada racó del cos, de les cames, l’epatlla i les
cervicals, i també un buit farcit d’impotència que se’ns instal·la dins del cap,
al nostre insignificant cervell d’humanets efímers.
Malgrat tot, qualsevol resquici d’un passat ja massa llunyà, ens retorna com un alè
d’esperança de què potser tot no ha estat inútil". P.L.
Com a imatges, se m'acuden fets immediats i profitosos, un jove escriptor francès d'èxit, David Foenkinos, del qual us en recomano el llibre que vaig agafar en prestatge a la Bibloteca de Palafrugell, 'La delicadesa', i una imatge del mite, llegenda i ídol, John Lennon, al qual el mateix Foenkinos li va dedicar una novel·la...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada