La cultura als bars i a les biblioteques

A la gent li costa molt de parlar, de comunicar-se, obrir la seva intimitat. Alguns dels especialistes en xerrar pels descosits són els responsables dels bars, però estimulats perquè els en depenen els ingressos, i encara no ho fan pas tots...

Som un país de cultura de bars, més ben dit que la cultura és als bars, i amb menys mesura als restaurants. La cultura gastronòmica mediterrània del bon menjar i de vins saborosos... Sempre s’ha dit que les grans decisions a casa nostra s’han pres al davant d’una taula ben parada... I que les tensions d’una parella, d’un grup empresarial o d’amics es poden arreglar, o matisar, amb un bon àpat...

Les biblioteques, si no fos pels estudiants que hi van per fer vida social (conèixer gent, lligar, cercar aquells apunts endarrerits...), generalment atreuen ben poca gent adulta: els excepcionals lletraferits de torn, els compulsius llegidors de diaris, els passavolants que van a cercar una pel·lícula, un documental, una música per escolar, o bé una novetat literària, un clàssic, o, estèrilment el llibre de la seva vida, tot i que a voltes hom hi troba un tresor escrit, un descobriment que ens pot colpir de veres...

Respecte als bars, hi trobem la cultura de la superficialitat, de la quotidianitat, de la integració al fet social, però també dels actes reflexos i les converses banals, intranscendents, dels fets rellevants de l’actualitat mundial o local; no pas sobre temes amb una mica de fons, converses sobre els problemes reals, sobre sentiments, emocions, fets culturals..., aspectes que es consideren socialment cursileries. Simplement anem al bar per una necessitat de reafirmar-nos com a animals socials, ni que sigui parlant del temps, de política o del futbol...

Això sí, com a les biblioteques, a voltes vivim als bars vetllades entretingudes, a vegades força excepcionals, i podem coincidir amb persones afins, ànimes bessones, amants o persones excepcionals. Encara que de ben segur a les biblioteques seran relacions de més abast i contingut que als bars, on hom hi acut sobretot per no sentir-se sol i sense cercar relacions o converses especials, sinó tan sols uns moments de lleure sense més complicacions.

Reineta

La simpàtica reineta és una granoteta minúscula, endèmica del país, que podem trobar a partir de la primavera als Aiguamolls de l’Empordà, però també als del Baix Empordà, com ara a les Basses d’en Coll, a Pals, i altres indrets de les nostres contrades. Costen molt de veure degut a les seves petites dimensions, però quan ho aconseguim es produeix com un petit miracle ofert per la mare naturalesa. Normalment es dissimulen entre les fulles de la balca o dels joncs.

Dos exemplars de les simpàtiques reinetes al Rec del Molí, a Pals, entre joncars i balques

Mal au dos

He estat uns dies fotut de les cervicals –estrés, m'han dit l'osteòpata i la fisio–, però el caparró no m'ha deixat de barrinar i, això sí, he escrit mails i xats al facebook... en fi, el que ara es porta, que cal fer públics el dietari personal i les inquietuds que ens abasseguen a diari... malauradament cada cop més... Sense més preàmbuls estèrils i que sonen a justificacions injustificables, aquí queda una d'aquestes esmentades reflexions, que no havia fet pública a cap xarxa i que suposo que de manera inconscient devia reservar en exclusicva per al blog... Aquí va, i que qui l'entengui, que l'entomi i, si té amígdales, que respongui... que ja tocaria... Diu així:

"Quan l’inevitable batec del pèndul del rellotge de paret de l’existència ens va marcant el pas de les hores i els dies i els anys, encalçant-nos i recordant-nos que ja no som tan joves, hi ha moments on sentim la tirania de manera punyent i implacable del pas del temps, com una llosa enorme que ens assetja cada racó del cos, de les cames, l’epatlla i les cervicals, i també un buit farcit d’impotència que se’ns instal·la dins del cap, al nostre insignificant cervell d’humanets efímers.
Malgrat tot, qualsevol resquici d’un passat ja massa llunyà, ens retorna com un alè d’esperança de què potser tot no ha estat inútil". P.L.

Com a imatges, se m'acuden fets immediats i profitosos, un jove escriptor francès d'èxit, David Foenkinos, del qual us en recomano el llibre que vaig agafar en prestatge a la Bibloteca de Palafrugell, 'La delicadesa', i una imatge del mite, llegenda i ídol, John Lennon, al qual el mateix Foenkinos li va dedicar una novel·la...

Premi internacional de fotografia naturalista

Només algun breu comentari per no perdre el costum, ara que he agafat una mica d'embranzida... Estic en plena febre internàutica i tampoc no és que me'n senti del tot orgullós, perquè certament m'està robant molt de temps per realitzar altres tasques, no menys productives i necessàries. A banda que estic afectat per una contractura a cervicals i espatlla esquerres molt molesta, un encarcarament que m'agafa cada parell d'anys a causa de l'excés de la malèfica combinació: cadira giratòria-pantalla informàtica.

He ficat la pota diverses vegades al facebook, enviant missatges privats (a senyores molt respectuoses i apreciades, per cert) que creia que només veurien les interlocutores i pel que sembla han quedat publicats al mur general del facebook, alguns d'aquests comentaris sense que jo els hagi vist al meu mur general... O quelcom semblant... Pel que he deduït el que jo anomeno el meu mur, resulta que és la meva biografia, i en canvi on hi ha el meu arxiu de dades personals, missatges enviats i altres comentaris, a més de fotos i vídeos escollits, resulta que és 'el meu perfil'... Crec sincerament que aquesta gent no juga net amb la privacitat de certs comentaris i el mecanisme hauria de resultar molt més clar i entenedor... però ja els deu interessar que surtin alguns missatges fora de to o de lloc, pequè així deuen pensar que s'anima més el 'cotarro'... He comprovat d'altra banda que ha baixat força la quantitat de gent que es connecta en els darrers temps... i potser això de la privadesa hi tingui quelcom a veure... Gent més jove i avesada a les noves tecnologies del món virtual, parlen que el facebook s'està quedant desfasat...

Jo he optat per tirar un xic més enrere i m'he afegit als blogs doncs, tot i que fa temps que funcionen, considero que les reflexions i comentaris són més profunds, hi ha més possibilitat de dir coses, més argumentades i sense la pressió d'haver de penjar al 'mur' la darrera bajanada del PP, centenars de missatges independentistes, enllaços per salvar gossos abandonats, l'acudit suat de torn o imatges curioses i vídeos musicals d'altres enllaços, potser això darrer el més interessant de tot, a banda de la possibilitat de gaudir del xat privat...

Acabada aquesta disgressió virtual, m'agradaria esmentar una interessant troballa a la xarxa com és la 49a edició dels premis a la millor fotografia natural a nivell mundial, a l'anomenada Veolia Environment Wildlife Photographer of the Year 2012. Una sosprenent col·lecció de les millors fotografies naturalistes del 2012 que s'exposa al Natural History Museum de Londres. Vagi un petit tastet, d'aquests excepcionals creadors, amb imatges d'anteriors edicions. Evidentment, dominen les aus, des del col·librí i un primer pla d'una oreneta, als flamencs en tons grisencs, passant pel xatrac pescant tot xipollejant l'aigua, l'àliga encalçant una guilla o un grifó, és a dir un astor o falcó perdiguer, però encara més gran, que pot assolir una envergadura d'1,35 m. amb les ales obertes en ple vol; es tracta doncs d'un enorme falcònid, que en aquest cas acabava de caçar un tètol o una gamba, és a dir, una limícola de grans dimensions. També precioses imatges de bisons a la neu, la família de guepards enfilats a un arbre sec o les esplèndides imatges en B/N d'una raposa perduda enmig de la via del tren i d'una parella de guepards embadocats en un llenç natural de núvols entortolligats...

La llàgrima del cocodril

Després d'una setmana de 'bloggaire' (ben aconsellat per una bona amiga, que em va remarcar que res de 'blogger'!!!), començo a deixar-me a anar...
Vull dir que em remeto al fet de substituir els meus incomptables arxius de word escampats per carpetes esparces... o fins i tot poemes, cançons i esboços en papers de l'època prehistòrica de les màquines d'escriure, comptant-hi les electròniques i els primers ordinadors PC 484/5, etc., els quals han quedat inconclusos, perduts o amuntegats en portafolis introbables... per fi he topat amb un format, com és el 'blog', on em veig obligat a concloure les reflexions o al·lucinacions diverses, o bé a les modestes creacions les quals em cal enllestir per tal que qui pugui -o vulgui- llegir-les (cercamons de la xarxa o curiosos siderals) no quedin del tot decebuts... Tot i que els més avesats m'assegurin que el 'blog' també és obsolet... Però, vist els meus tastos d'e-mail, facebook i altres, em duen a la resolució que potser sigui el mitjà més adinet i a l'abast que POSSIBILITI alternatives més creatives en matèria d'innovació escrita...
Tanta parafernàlia i tants de subterfugis responen, avui, a l'eterna i inajornable qüestió del desamor (tant compartit per tots/es), aquells idil·lis que mai no van poder acabar de consolidar-se ('sic', segons transcipció llatina o 'snifff!!!' en termes populars)... O potser sí, però molt apassionats en estones massa efímeres o 'a mitges' (en llenguatge entenedor i 'popular')... Vous me comprenez, si vous le volulez...!!!
Vagi un tast, sense més preàmbuls... Algun dia d'aquest entrarem en més detalls, per damunt de músiques explícitament reveladores... Fins la propera...

Les lentes

Les lentes han estat les màgiques peces de conjunts o discjòqueis des dels anys 50 fins als nostres dies. Primer van ser els boleros, els 'slow', les 'lentes', més tard les balades heavy o les menys heavy... Des de 'What a wonderful world' de Louis Armstrong, passant per Armando Manzanero, 'Yesterday' dels Beatles o 'Angie' dels Rolling, moltes de Michael Franks o els Bee Gees, l'elegant 'This time around' de Purple, la comercial però tan corejada 'Still loving you' dels Scorpions, 'Every breath you take' de The Police, potser un dels cims de les lentes... o l'inigualable 'Ne me quitte pas', que ha estat versionada fins i tot per la veïna del quart...
A banda de tantes i tantes balades arrapades, que han possibilitat el primer bes -o el segon... o l'enèsim-, el contacte escadusser de la turgència d'unes sines, el marc de les confidències incofessables d'uns anhels prohibits, o el preludi de passions fugaces o d'amors perdurables... I si més no la música còmplice d'un estat ebri o intangible, d'una fugida endavant, o endarrere, vers un més enllà inassolible però intuït, albirat a través d'un arc de Sant Martí imaginari o el somni desitjat d'una rosa poncellada o l'eteri vol d'un blauet libant les flors més exuberants...
Finalment, en aquest idíl·lic vals de les papallones no podem oblidar la petja femenina, en molts casos, encara més suggestiva, com la mateixa Maite Martín, Nina Simone o Norah Jones (imprescindible 'Tinking about you' del fim 'Amélie') o, com no, podem recordar també el gran Gino Vanelli, que si bé poc conegut i reconegut ens ha deixat les magistrals 'Jojo' i 'Felicia'...
I per avui deixem-ho aquí, perquè aquest espai no pretén ni de lluny esdevenir una crònica de la música lenta popular dels darrers seixanta anys!!!

In the middle of the night

Tants dies estèrils i tantes nits perdudes... Esporàdicament aquelles vetllades amarades d'aquell 'feeling' insospitat, aquelles converses posposades que de sobte es revelen, aquells intents fugaços de convertir-te en el protagonista d'un no se sap ben bé el què... aquells vans intents de convèncer i encisar totes les mosses... o almenys una... ni que sigui la més tímida, la que semblava com si la festa no anés amb ella...
Alguna vegada, quan els astres es conjuren al teu favor i tot d'àngels i follets bellugen al teu entorn, prens aquella embranzida, aquell impuls soterrat i efervescent que et mena cap a mons insospitats, engrescadors i transgressors, et llances pel penya-segat de les turbulències emocionals, de les pulsions no escrites, i engalipones la bella dorment d'un conte que està per escriure... Llavors no pots vacil·lar, no poden prosperar els dubtes, i t'has de transmutar en el 'Capitán Trueno' de la nit... Sí, ets rei per un dia i no et pots deixar perdre l'ocasió...
Són aquelles poques, escollides nits, en què els gin-tònics precisos t'hauran portat a l'equilibri esotèric de la determinació, del punt de no retorn, de la quintaessència de l'alliberament de tantes represssions i complexos... Aquella nit és la teva nit... i no la pots desaprofitar... Tu manes, i l'albir del destí es doblega per donar-te la raó... Per fi pots desemmascarar-te i ser tu mateix... ni que sigui per un INSTANT.